Conclusions.

Després de tot, esperam haver il·lustrat una mica més la imatge i figura del Príncep Hamlet de Dinamarca a través de l'anàlisi del seu comportament, relacions i paraules així com també de les diverses interpretacions que se n'han fet d'ell i la tragèndia on Shakespeare el va enmarcar. I és que hem intentat presentar-lo com un personatge autònom i amb vida pròpia però resulta francament difícil fer-ho allunyant-nos de l'obra que l'envolta i el seu context històric i literari.

D'aquesta manera hem descobert a una persona dubitativa, avançada per al seu temps i profundament incompresa dins d'una cort corrupta i antiquada que mai no va apreciar els seus esforços humanistes, el seu intel·lecte, la seva devoció per la retòrica més que per la lluita, l'acció i el govern d'un regne, perquè no és aquest el conflicte que el porta a voler venjar-se del seu oncle Claudi, sinó que és l'assassinat del seu pare i el possible adulteri o el tema de l'incest de la mare el que el preocupa realment.

Perquè Hamlet no està fet per a l'Edat Mitjana, ni per governar amb duresa un poble, no: Hamlet estava predestinat amb el seu caràcter reflexiu, somniador i romàntic a sofrir, a viure una tragèdia com la que aconteix i que aquesta sigui coneguda per la resta dels seus conciutadans perquè sense una mort tràgica, un desenllaç patètic i digne de Grècia, Hamlet, el nostre príncep fabulós perdria tot el sentit de la seva existència.

Marc Colom Hurtado,

Nerea Díez Rodríguez,

Marc Ferrer Sbert,

Antoni Frau Ferriol,

Marina Frau Maestre.

L'amor de Hamlet.

L’amor a Hamlet és molt variat. Des de l’amor que sent Hamlet cap a Ofèlia, fins al que sent cap Hamlet pare. Entremig, hi apareix l’amor de Claudi cap a Gertrudis, que molts pensen que és real, però el que vertaderament li importava a ell era ser Rei de Dinamarca, quan ho ha aconseguit no es preocupa gaire d’ella, sinó que més bé està més interessat en acabar amb Hamlet. Quan és descobert, el seu desig de venjança augmenta fins al punt de ser capaç d’enverinar una espasa per així poder acabar amb més seguretat amb ell.

Per sobre de qualsevol altre, destaca l’amor entre Hamlet i Ofèlia; un amor malaltís, que acaba amb la mort d’ella ofegada en un riu. Ella es suïcida perquè creu que Hamlet no l’estima, que està boig i que no es capaç de saber el que volia. Quan ell se n’adona del que ha fet, no és capaç de contenir-se, i perd per complet el seny. Durant tota l’obra ell ha fet com si estàs boig, per amagar que sabia que el seu oncle havia mort el pare. Però quan arriba el moment de l’obra el que diu denota que sap ben bé el que fa i és conscient de què amb aquesta jugada que té planejada, Claudi serà descobert. El que la seva estimada Ofèlia no sap és que estava actuant. I per això, per creure que l’únic que vol Hamlet és desprestigiar al seu oncle, acaba per suïcidar-se. Durant tota l’obra ella intenta fer-li veure que l’estima, però ell és incapaç de veure-ho.

Un altre caire d’amor que apareix en l’obra és el que sent cap a la seva mare. És un amor incondicional, no pot deixar d’estimar-la per molt que sàpiga que s’ha casat amb el germà del seu espòs. No pot deixar d’estimar-la. Ella en canvi es casà amb Claudi pel bé de Dinamarca. Hi ha un moment en què pareix que s’enfada amb ella quan descobreix que Claudi ha assassinat al seu pare, però al final no és així. Sap, en el seu interior, que ella ho ha fet pel bé de tots. Hamlet inclòs.

Per una altra banda, hi apareix l’amor entre Hamlet i Horaci. Una amistat que perdura al llarg de tota l’obra, i que pel que es veu, ve de molt enrere. Es coneixen tant bé, que saben fins a quin punt poden dir-se coses sense fer-se mal l’un a l’altre. Saben quan és que l’altre necessita unes paraules d’afecte, o una renyada. Saben tant l’un de l’altre, que fa l’efecte que quan estan a escena, amb una mirada és suficient per entendre’s.

Marc Colom Hurtado.

SHAKESPEARE, William. Hamlet. Edició bilingüe de d’Institut Shakespearià dirigida per Manuel Conejero. Versió definitiva de Manuel Conejero i Jenaro Talens. Madrid, Edicions Càtedra, 1997

Hamlet i Gertrudis: una relació edípica?

Gertrudis ha estat considerada un dels personatges més misteriosos, per la seva ambigüitat i ocultació de l’acció interna. Ella és un personatge típicament carnal, devastada pels seus sentiments. En tota l’obra ella està constantment marcada per la figura incriminatòria del seu marit, ella lluita contra aquesta culpa i la nega. Ella vol una cosa per sobre de qualsevol altre: viure i recuperar el temps perdut. Per això corona a Claudi i el fica al seu llit. És una dona capaç de qualsevol cosa per tal de conservar el seu lloc com a reina de Dinamarca.

Hamlet creu que tot el que ha fet la seva mare és en benefici propi, i pensa que Dinamarca fa olor a podrit, en el sentit que tot el que l'envolta està fet així perquè ell no pugui sortir-ne. Per això és que ell odia la seva mare.

Tots sabem que és el que va fer la mare de Hamlet quan el Rei va morir, casar-se amb el seu germà Claudi, el seu assassí. Tot i que ella no n’era conscient. Aquest fet va fer que el príncep no se’n refiés gaire d’ella. Motiu pel qual durant quasi tota l’obra ell en fa menció. La frase que més bé ho reflexa és: “Feblesa, nom de dona”. Fa l’efecte que quan Hamlet veu que la seva mare s’ha casat amb el germà del seu difunt pare no ho pot suportar. Tot i que sent molt d’amor cap a la seva mare, no fa més que retreure-li que s’ha casat amb el seu oncle. L’acusa de ser fluixa de no saber estar-se sola. En una de les escenes posteriors a l’escenificació de la mort del Rei Hamlet, Gertrudis fa cridar a Hamlet perquè anés a parlar amb ella dins la seva cambra. Abans, fa que Poloni es situï a darrera d’una cortina per així ajudar-la si Hamlet es tornava boig i volia atacar-la. Al final, el príncep, acaba matant a l’home creient que era un espia. Ella té por, no sap com reaccionar.

A la pregunta de si és un amor Edípic, la resposta és no. Per començar, Hamlet no va matar el seu pare per a casar-se amb Gertrudis; tampoc, un pic mort el Rei corre als braços de la seva mare. És totalment oposat a Èdip. Ell odia la seva mare. No pot entendre com es va casar amb el germà del seu pare. Encara que fos pel bé del pais. És clarament anti-edipista, la idea del fill que odia a la seva mare perquè es va casar amb el seu oncle, que alhora va matar el seu pare. Amb qui sí la compara Hamlet, és amb Níobe, una dona que tot i estar petrificada plora per la mort dels seus fills, tot el contrari que Gertrudis.

No volem dir que Shakespeare creàs a Gertrudis pensant en què fos contrària a Níombe, però pareix que quan la va crear, es va inspirar en ella per fer-la total i absolutament contrària. Una dona que primer mira per ella i que desprès es preocupa pel seu fill Hamlet.

Marc Colom Hurtado.

SHAKESPEARE, William. Hamlet. Edició bilingüe de d’Institut Shakespearià dirigida per Manuel Conejero. Versió definitiva de Manuel Conejero i Jenaro Talens. Madrid, Edicions Càtedra, 1997

Hamlet com actor: el teatre dins el teatre.

A l’entrada “Hamlet com actor: el teatre dins el teatre” tractarem un moment concret de l’obra teatral. El moment és el final del segon acte i el principi del tercer, quan es representa una obra de teatre. Analitzarem aquest recurs molt utilitzat dins el drama elisabetià i el perquè Shakespeare l’utilitza. També comentarem una obra de més actualitat on s’utilitza el recurs anteriorment esmentat.

Ens situem al final del segon acte i al principi del tercer. El fantasma del rei Hamlet li diu al seu fill que Claudi l’ha assassinat per poder-se casar amb la seva mare. Hamlet no s’acaba de creure el que li ha dit l’espectre i cerca una manera d’esbrinar-ho. Arriba a la cort d’Elsinore una companyia de teatre ambulant per representar una obra sobre un assassinat, L’assassinat de Gonzago. Hamlet, quan ho sap, demana a la companyia si poden fer unes petites variacions que ell indicarà. El que pretén Hamlet amb aquest fet és veure la reacció que tindran el rei Claudi i la seva mare davant l’obra i si es sentiran al·ludits. Per això encarrega ( cercar nom) que observi la reacció del rei a mesura que avança l’actuació. Ja al tercer acte Claudi no suporta més la pressió de veure representat el que ell ha fet que s’aixeca i se’n va. Aquest fet fa palès la culpabilitat de l’oncle de Hamlet.

Shakespeare introdueix una obra de teatre dins la seva per, a través d’ella, fer evident als lectors, a la resta de personatges de Hamlet i per confirmar al mateix Hamlet els dubtes que té sobre l’assassinat del rei Hamlet. Resol i confirma al mateix temps el misteri al personatge Hamlet i als lectors. Just abans de la representació per part de la companyia, tots els cortesans creuen que la mort del rei ha estat per causes naturals, només Hamlet té la sospita, fonamentada per l’espectre, que ha estat un assassinat. L’evidència, a la sortida de Claudi a la meitat de la representació, el declara culpable. Per tant, el teatre dins el teatre compleix la seva funció.

Aquest recurs d’incloure dins una mateixa obra teatral una altra és molt freqüent com hem dit al teatre elisabetià i també ha perdurat fins als nostres dies. Un exemple és l’obra “El gran secreto” de la companyia Comedians (2007). La trama presenta una companyia teatral que comença a representar una obra i no la poden continuar per que el teló no s’obri. Els actors se’n van i els empleats del teatre desallotgen les grades. Al moment un altre actor proposa als empleats del teatre realitzar una funció paral·lela per que el públic no es quedi sense veure una obra de teatre. Al públic li costa molt destriar entre realitat i ficció, entre el que és programat i el que és improvisat.

Per finalitzar, podem dir que Shakespeare utilitzà aquest recurs per fer saber al lector i al mateix Hamlet la veritat del gran enigma. Molts autors de l’època elisabetiana també l’utilitzaren i aquesta tècnica teatral ens ha arribat fins als nostres dies. Un exemple és la citada obra “El gran secreto”.

Antoni Frau Ferriol.

Díaz, Juan Antonio. 2007. “El teatro dentro del teatro”. Diario Córdoba. [en xarxa] http://www.diariocordoba.com/noticias/cultura/el-teatro-dentro-del-teatro_327126.html

Shakespeare, William. 2011 [1599-1601]. “Hamlet”. Vicens Vives. Barcelona.   

La idea de suïcidi de Hamlet i l'execució d'Ofèlia.

Al llarg de la història de la literatura i de l'art s'ha parlat llarg i estens del possible suïcidi d'Ofèlia, inspirador de multitud d'imatges que el recorden: una jove de pell clara, suau i prima surant sobre les aigües d'un riu més o menys pacífic, ja morta i amb un vestit blanc i flors que l'engalanen mostrant la puresa de la pobre ninfa sense vida. Però menys conegut és la idea que sobre ell en te Hamlet qui, en el seu monòleg més famós (aquell del “ser o no ser”) en fa menció i advoca per ell com a solució davant els problemes i injustícies d'aquesta vida.

I és que Hamlet no és un príncep de conte de fades, algú valent i actiu sinó una persona teòrica que pensa i dubta constantments més que actuar, que decidir. Per aquest mateix motiu, la venjança de la mort del seu pare s'allarga: primer ha de comprovar el dit per l'espectre, després iniciar la tàctica de la bogeria, més tard desempellegar-se del molest Poloni i lluitar contra el fill d'aquest Laertes a una batalla final a la que també participen i moren la reina Gertrudis i el rei Claudi. Però fins quin punt no és aquest un suïcidi, la crònica d'una mort ja anunciada?¹Perquè el mateix Hamlet reconeix la seva inseguretat envers les possibilitats de supervivència:

“¡En modo alguno! Desafiaré los augurios, pues hasta en la caida del gorrión actúa la Providencia. Sea ahora mismo, sino ha de ser más tarde, pues que ha de ser aunque no sea ahora; sólo queda estar dispuestos. Y si es verdad que nadie llega a conocer aquello

que abandona, ¿por qué esperar más tiempo? ¡Sea!” (SHAKESPEARE, W. Hamlet. p.685)

A més, ja n'ha parlat clar sobre la seva opinió i també sobre el dubte moral que això implica ja que el suïcidi és condemnat per l'Església perquè es considera Déu l'únic amb potestat per a decidir sobre la vida humana². El cas d'Ofèlia és just en contrari, ella no pensa en les implicacions ni conseqüències, la mort del seu pare i el rebuig del seu estimat l'embogeixen definitivament fent que ella actui en contra del que fa el príncep que només pensa i dubta. Encara així tampoc queda clara aquesta qüestió, la reina presenta la seva mort com un inocent accident d'una distreta jove somniadora la qual cantava velles cançons sobre una branque que es romp i la condueix al fatal destí. En el món de l'art el suïcidi de Hamlet passa desapercebut mentre que el d'Ofèlia pràcticament s'ha independitzat del context per donar lloc a poemes i imatges autònomes les quals, totes elles, ens remeten al relat que sobre elle en fa Gertrudis. Però és, realment, Ofèlia tan inocent com sembla? És aquesta mort un simple accident? O abandonada i sola decideix acabar amb el patiment que literalment l'ofega? Si ho miram des d'aquest punt de vista ella és la valenta mentre que ell només lluita per por, por al desconegut i al què diran. I he aquí un nou dilema, quins dels dos està realment boig?

Amb tot Shakespare aprofita la seva tragèdia, una de les més famoses, per presentar-nos aquest conflicte moral que, encara a dia d'avui segueix sense resoldre presentant-nos els dos punts de vista: el suïcidi consumat baix l'aparença d'un accident i un suïcidi en forma de batalla perduda. En tots els casos, Hamlet mostra el seu caràcter dubitatiu i procliu a la bogeria convertint-se en el causant més directe de la mort de la jove Ofèlia i en fons, de la seva pròpia mort sense ser l'actor actiu sinó més bé el passiu qui involuntàriament planteja el conflicte a l'espera que es resolgui.

Marina Frau Maestre.

1“La insolubilidad definitiva del problema se revela duramente en la extraordinaria conversación de los sepultureros, en la cual, bajo la burda dialéctica de dos rústicos embrollados en sutilezas jurídicas, se descubre con enorme uerza alegórica el mismo problema sobre la muerte o el suicidio y la imposibilidad de separar el uno del otro” VYGOTSKI, L.S. La tragedia de Hamlet, la psicología del arte (p.177)

2“Si fuese realidad ese sueño sin sueños entonces, ambos serían posibles sin temor al punitivo divino; pero si ese sueño tiene sueños, entonces la pena será una realidad peor que la de la propia vida. Así la cosciencia nos hace cobardes” NIETO J. El Renacimiento y la otra España (p.633).

VYGOTSKI, L.S. La tragedia de Hamlet, la psicología del arte, Fundación infancia y apredizaje 2007 (1970), Moscú.

SHAKESPEARE W. Hamlet, Edición bilingüe del Instituto Shakespare, 15a edició Ediciones

Cátedra, Madrid,(1a edició 1992,15a 2010 [1603]).

NIETO J. El Renacimiento y la otra España, Librarie Droz 1997, España.

BLOOM H., Shakespeare la invención de lo humano, Editorial Norma 2001 (1998), Bogotá.

El dubte en Hamlet: ser o no ser.

La filosofia de Hamlet és un tema de gran importància per la seva interpretació.

Hamlet ha estat habitualment rebut com un personatge amb gran caràcter filosòfic. Si s’hagués de situar el seu pensament a una determinada corrent filosòfica avui en dia se’l situaria a la corrent de l’escepticisme, relativisme o existencialisme.

Aquesta relació entre la seva personalitat i la corrent escèptica es deu a la seva actitud de dubte continua a l’obra, per exemple: ‘’Perquè no hi ha res que sigui bo ni dolent, llevat de pensar-ho’’ 1., lo qual ens indica que per en Hamlet totes les coses són relatives, segons la persona que les pensi i no se poden classificar les coses en bones i dolentes segons un criteri com si fossin universals, ja que no serà el mateix que el de la resta de persones particulars.

‘’Ser o no ser, aquesta és la qüestió[...]’’ aquesta frase que ha perdurat al llarg del temps com la que més identifica a l’obra d’en Shakespeare, està pronunciada en un moment d’intens dolor per a Hamlet, ja que acabava de descobrir que la mort del seu pare no havia estat un accident, sinó que havia estat plantejada per el seu oncle per fer-se amb el regne i casar-se amb la mare d’en Hamlet. Aquesta frase també ens vol fer reflexionar que cada decisió és important, ja que ens pot dur del ser al no ser. Està realitzada com un monòleg interior de Hamlet el qual es qüestiona si val la pena resistir tots els mals i seguir endavant i perquè es té por de posar fi a la vida per no enfrontar-se amb lo desconegut que, a lo millor, resultaria més fàcil.

És millor aguantar la crueltat de la vida o aventurar-se a noves experiències i arriscar-se a descobrir lo que hi ha després de la mort?

Realment no es pot trobar una resposta clara en l’obra de Hamlet de la seva opinió sobre aquest tema, simplement el desenvolupa i el deixa en l’aire per les diverses interpretacions que puguin sorgir.

Podem pensar que dins de nosaltres tenim una espècie de ‘’Hamlet’’ el qual està sempre en el dubte de si realitzar una cosa o no, si arriscar-se o millor caminar sobre segur o prendre un camí o un altra.

No es difícil de pensar-ho si mira’m enrere i visualitzem la nostra vida, podrem veure que tot lo que ha passat ha estat un producte de casualitats o d’unes determinades decisions que ens han conduit per aquest camí.

Per acabar amb aquest apartat, m’agradaria fer una especial menció al gran ventall de respostes que poden sorgir d’una simple pregunta com la que es va formular en Hamlet, ‘’Ser o no ser, aquesta és la qüestió[...]’’, l’obra de Hamlet va girar entorn a aquesta qüestió, ja que havia de prendre la decisió si deixar que el seu pare no fos i no venjar-se, o fer-lo present una vegada més amb la mort del seu oncle.

.Nerea Diez Rodriguez.

1.Es pot trobar a Hamlet pàg. 68, Edit. Vicens Vives

Shakespeare, William, 1564-1616, ‘’Hamlet’’, Vicens Vives

Un Hamlet real: Lluís II de Baviera.

Fins al moment hem estat parlant de la figura de Hamlet, és a dir del príncep com a personatge autònom i com seria si aquest no fos un actor o algú “irreal” sinó una persona viva que decideix, sent i pensa per ell mateix. Per tant sens fa necessari trobar un referent, una figura real que actués com ell i amb el que se l'ha comparat nombroses ocasions, aquest és el cas del rei Lluís II de Baviera, el Boig o l'Inadaptat qui va ser considerat com a un monarca intelectual i homosexual obligat a envoltar-se de monarques i nobles contraris als avenços i mode de vida que ell proposava.

Lluís de Baviera va néixer l'any 1845 en el castell de Nymphenburg a Baviera on el seu pare, Maximilià II de Baviera i la princesa Maria de Prússia. Durant la seva infantesa va ser educat per en un futur poder realitzar la seva tasca com a monarca de la millor manera possible i donant una important rellevància a les matèries artístiques, ja que els seus predecessors van ser uns grana amants de l'art.

Com a príncep i jove sensible, que era, va quedar impressionat per l'òpera de Wagner Lohengrin moment a partir del qual es convertirà en màxim protector i admirador del compositor. Com hem dit, era un jove sensible, d'una imaginació prodigiosa i malaltís el que li conferia aspecte de boig: era alt, molt prim i de pell blanca, destacada gràcies als cabells foscs. La seva gran passió era la bellesa, la qual era cercada en tots els aspectes de la seva vida ¹. Amb aquesta fama de boig pujà al tron amb denou anys, després de la mort del seu pare. És aquí quan mana cridar a Wagner i decideix fer-li un lloc a la cort ja que, segons el propi rei, havia estat el seu mestre i educador gràcies a obres on els sentiments del jove es veien reflectits més que en les activitats cortesanes. Però poc a poc, l'aristocràcia s'adona de la profunda influència que Wagner exerceix sobre el caràcter dèbil del bell Ludwig obligant-lo a escollir entre l'amic (del que diuen estava enamorat) o el deure com a rei². Triada la segona opció es promet amb la princesa i cosina, Sofia de Baviera l'any 1867 però ella l'abandonarà en assabentar-se de l'amor que Lluís II sentia pel compositor. Per superar la soletat a la que es veu abocat, dedica els seus esforços a la construcció de castells com de fantasia on poc a poc anirà recluint-se sobretot un cop acabi la unificació alemanya (1870), reforçant la idea que en tenien d'ell d'un romàntic solitari i melangiós.

El punt d'inflexió a la seva vida i bogeria arribarà amb la mort de Wagner al 1883 quan sigui definitivament reclós de la vida pública i es tanqui en els seus grans castells, els quals no eren res més que la materialització dels seus somnis i del seu distanciament de la realitat. Allà es duen a terme representacions teatrals i concerts d'òpera construint un món paral·lel a la voluntat d'un somniador incomprés. Finalment, morirà ofegat al llag del castell de Berg l'any 1886, planejant sobre ell l'ombra del suïcidi i iniciant-se la llegenda del rei Boig.

Ludwig de Baviera comparteix, doncs, una sèrie de característiques amb el Hamlet creat per Shakespeare segles abans. En amdós casos estem davant un membre de la reialesa que s'han d'enfrontar a la promta mort del pare, si bé és cert que Hamlet no es veurà obligat a substituir-lo. Els prínceps comparteixen també el seu caràcter somniador, absent del món polític per manca d'interés en ell, el que els porta a refugiar-se en l'art, en el teatre (del que Hamlet es confesa un gran entés i admirador). L'actitud dels dos envers la cort corrupta i interessada que els envolta és la d'enretirar-se, allunyar-se d'un món que no ha estat fet per a ells, intel·lectuals, representants de l'humanisme i la llibertat en primera instància i incompresos per el seu cercle més proper.

El constant dubte de Hamlet i la timidesa i manca de ressolució del bàvar converteix a aquest darrer en la seva personificació del segle XIX. Tampoc hem d'oblidar la renúncia voluntària a l'amor i la incomprensió de les mares d'ambdós personatges.

Amb tot, Lluís II de Baviera va ser, com el pobre Hamlet, una persona desgraciada que mai no va saber superar el fort sentiment de soletat que l'omplia, tal vegada la bogeria era la seva única salvació.

Marina Frau Maestre.

1“Luis II de Baviera, más que un excéntrico era, si hemos de creer a sus súbditos un loco (…). Tenía un sentimiento tan agudo de la belleza que a aquellos de sus cortesanos que se distinguían por su fealdad, los obligaba a ir enmascarados”. MATEOS, Antonio, Para una antología del post (p.44)

2“El guapo rey que sedujo a su pueblo a los diecinueve años, lo decepcionó, lo escandalizó y lo arruinó durante veinte años por el amor a un hombre si n escrúpulos, compositor genial”   

MATEOS, Antonio, Para una antología del post, Cultiva Comunicación 2009, España.

GARNIER, Isabelle y, RENARD, Hélèn, Madres de personages famosos: ¿qué le he hecho yo a Dios para tener un hijo así?, Ediciones Narcea 2001, Madrid

MORÁN, Francisco, Julián del Casal, o, los pliegues del deseo, Editorial Verbum 2008, España

DE PORTUALÉS, Guy, Luis II de Baviera o Hamlet rey, Grandes biografías, Planeta DeAgostini 1995 [1928], Madrid.