martes, 24 de enero de 2012

La idea de suïcidi de Hamlet i l'execució d'Ofèlia.


Al llarg de la història de la literatura i de l'art s'ha parlat llarg i estens del possible suïcidi d'Ofèlia, inspirador de multitud d'imatges que el recorden: una jove de pell clara, suau i prima surant sobre les aigües d'un riu més o menys pacífic, ja morta i amb un vestit blanc i flors que l'engalanen mostrant la puresa de la pobre ninfa sense vida. Però menys conegut és la idea que sobre ell en te Hamlet qui, en el seu monòleg més famós (aquell del “ser o no ser”) en fa menció i advoca per ell com a solució davant els problemes i injustícies d'aquesta vida.
I és que Hamlet no és un príncep de conte de fades, algú valent i actiu sinó una persona teòrica que pensa i dubta constantments més que actuar, que decidir. Per aquest mateix motiu, la venjança de la mort del seu pare s'allarga: primer ha de comprovar el dit per l'espectre, després iniciar la tàctica de la bogeria, més tard desempellegar-se del molest Poloni i lluitar contra el fill d'aquest Laertes a una batalla final a la que també participen i moren la reina Gertrudis i el rei Claudi. Però fins quin punt no és aquest un suïcidi, la crònica d'una mort ja anunciada?1Perquè el mateix Hamlet reconeix la seva inseguretat envers les possibilitats de supervivència:
“¡En modo alguno! Desafiaré los augurios, pues hasta en la caida del gorrión actúa la Providencia. Sea ahora mismo, sino ha de ser más tarde, pues que ha de ser aunque no sea ahora; sólo queda estar dispuestos. Y si es verdad que nadie llega a conocer aquello
que abandona, ¿por qué esperar más tiempo? ¡Sea!” (SHAKESPEARE, W. Hamlet. p.685)
A més, ja n'ha parlat clar sobre la seva opinió i també sobre el dubte moral que això implica ja que el suïcidi és condemnat per l'Església perquè es considera Déu l'únic amb potestat per a decidir sobre la vida humana2. El cas d'Ofèlia és just en contrari, ella no pensa en les implicacions ni conseqüències, la mort del seu pare i el rebuig del seu estimat l'embogeixen definitivament fent que ella actui en contra del que fa el príncep que només pensa i dubta. Encara així tampoc queda clara aquesta qüestió, la reina presenta la seva mort com un inocent accident d'una distreta jove somniadora la qual cantava velles cançons sobre una branque que es romp i la condueix al fatal destí. En el món de l'art el suïcidi de Hamlet passa desapercebut mentre que el d'Ofèlia pràcticament s'ha independitzat del context per donar lloc a poemes i imatges autònomes les quals, totes elles, ens remeten al relat que sobre elle en fa Gertrudis. Però és, realment, Ofèlia tan inocent com sembla? És aquesta mort un simple accident? O abandonada i sola decideix acabar amb el patiment que literalment l'ofega? Si ho miram des d'aquest punt de vista ella és la valenta mentre que ell només lluita per por, por al desconegut i al què diran. I he aquí un nou dilema, quins dels dos està realment boig?
Amb tot Shakespare aprofita la seva tragèdia, una de les més famoses, per presentar-nos aquest conflicte moral que, encara a dia d'avui segueix sense resoldre presentant-nos els dos punts de vista: el suïcidi consumat baix l'aparença d'un accident i un suïcidi en forma de batalla perduda. En tots els casos, Hamlet mostra el seu caràcter dubitatiu i procliu a la bogeria convertint-se en el causant més directe de la mort de la jove Ofèlia i en fons, de la seva pròpia mort sense ser l'actor actiu sinó més bé el passiu qui involuntàriament planteja el conflicte a l'espera que es resolgui.


Marina Frau Maestre.


1“La insolubilidad definitiva del problema se revela duramente en la extraordinaria conversación de los sepultureros, en la cual, bajo la burda dialéctica de dos rústicos embrollados en sutilezas jurídicas, se descubre con enorme uerza alegórica el mismo problema sobre la muerte o el suicidio y la imposibilidad de separar el uno del otro” VYGOTSKI, L.S. La tragedia de Hamlet, la psicología del arte (p.177)
2“Si fuese realidad ese sueño sin sueños entonces, ambos serían posibles sin temor al punitivo divino; pero si ese sueño tiene sueños, entonces la pena será una realidad peor que la de la propia vida. Así la cosciencia nos hace cobardes” NIETO J. El Renacimiento y la otra España (p.633).


VYGOTSKI, L.S. La tragedia de Hamlet, la psicología del arte, Fundación infancia y apredizaje 2007 (1970), Moscú.
SHAKESPEARE W. Hamlet, Edición bilingüe del Instituto Shakespare, 15a edició Ediciones
Cátedra, Madrid,(1a edició 1992,15a 2010 [1603]).
NIETO J. El Renacimiento y la otra España, Librarie Droz 1997, España.
BLOOM H., Shakespeare la invención de lo humano, Editorial Norma 2001 (1998), Bogotá.

No hay comentarios:

Publicar un comentario