Hamlet com actor: el teatre dins el teatre.

A l’entrada “Hamlet com actor: el teatre dins el teatre” tractarem un moment concret de l’obra teatral. El moment és el final del segon acte i el principi del tercer, quan es representa una obra de teatre. Analitzarem aquest recurs molt utilitzat dins el drama elisabetià i el perquè Shakespeare l’utilitza. També comentarem una obra de més actualitat on s’utilitza el recurs anteriorment esmentat.

Ens situem al final del segon acte i al principi del tercer. El fantasma del rei Hamlet li diu al seu fill que Claudi l’ha assassinat per poder-se casar amb la seva mare. Hamlet no s’acaba de creure el que li ha dit l’espectre i cerca una manera d’esbrinar-ho. Arriba a la cort d’Elsinore una companyia de teatre ambulant per representar una obra sobre un assassinat, L’assassinat de Gonzago. Hamlet, quan ho sap, demana a la companyia si poden fer unes petites variacions que ell indicarà. El que pretén Hamlet amb aquest fet és veure la reacció que tindran el rei Claudi i la seva mare davant l’obra i si es sentiran al·ludits. Per això encarrega ( cercar nom) que observi la reacció del rei a mesura que avança l’actuació. Ja al tercer acte Claudi no suporta més la pressió de veure representat el que ell ha fet que s’aixeca i se’n va. Aquest fet fa palès la culpabilitat de l’oncle de Hamlet.

Shakespeare introdueix una obra de teatre dins la seva per, a través d’ella, fer evident als lectors, a la resta de personatges de Hamlet i per confirmar al mateix Hamlet els dubtes que té sobre l’assassinat del rei Hamlet. Resol i confirma al mateix temps el misteri al personatge Hamlet i als lectors. Just abans de la representació per part de la companyia, tots els cortesans creuen que la mort del rei ha estat per causes naturals, només Hamlet té la sospita, fonamentada per l’espectre, que ha estat un assassinat. L’evidència, a la sortida de Claudi a la meitat de la representació, el declara culpable. Per tant, el teatre dins el teatre compleix la seva funció.

Aquest recurs d’incloure dins una mateixa obra teatral una altra és molt freqüent com hem dit al teatre elisabetià i també ha perdurat fins als nostres dies. Un exemple és l’obra “El gran secreto” de la companyia Comedians (2007). La trama presenta una companyia teatral que comença a representar una obra i no la poden continuar per que el teló no s’obri. Els actors se’n van i els empleats del teatre desallotgen les grades. Al moment un altre actor proposa als empleats del teatre realitzar una funció paral·lela per que el públic no es quedi sense veure una obra de teatre. Al públic li costa molt destriar entre realitat i ficció, entre el que és programat i el que és improvisat.

Per finalitzar, podem dir que Shakespeare utilitzà aquest recurs per fer saber al lector i al mateix Hamlet la veritat del gran enigma. Molts autors de l’època elisabetiana també l’utilitzaren i aquesta tècnica teatral ens ha arribat fins als nostres dies. Un exemple és la citada obra “El gran secreto”.

Antoni Frau Ferriol.

Díaz, Juan Antonio. 2007. “El teatro dentro del teatro”. Diario Córdoba. [en xarxa] http://www.diariocordoba.com/noticias/cultura/el-teatro-dentro-del-teatro_327126.html

Shakespeare, William. 2011 [1599-1601]. “Hamlet”. Vicens Vives. Barcelona.