Conclusions.

Després de tot, esperam haver il·lustrat una mica més la imatge i figura del Príncep Hamlet de Dinamarca a través de l'anàlisi del seu comportament, relacions i paraules així com també de les diverses interpretacions que se n'han fet d'ell i la tragèndia on Shakespeare el va enmarcar. I és que hem intentat presentar-lo com un personatge autònom i amb vida pròpia però resulta francament difícil fer-ho allunyant-nos de l'obra que l'envolta i el seu context històric i literari.

D'aquesta manera hem descobert a una persona dubitativa, avançada per al seu temps i profundament incompresa dins d'una cort corrupta i antiquada que mai no va apreciar els seus esforços humanistes, el seu intel·lecte, la seva devoció per la retòrica més que per la lluita, l'acció i el govern d'un regne, perquè no és aquest el conflicte que el porta a voler venjar-se del seu oncle Claudi, sinó que és l'assassinat del seu pare i el possible adulteri o el tema de l'incest de la mare el que el preocupa realment.

Perquè Hamlet no està fet per a l'Edat Mitjana, ni per governar amb duresa un poble, no: Hamlet estava predestinat amb el seu caràcter reflexiu, somniador i romàntic a sofrir, a viure una tragèdia com la que aconteix i que aquesta sigui coneguda per la resta dels seus conciutadans perquè sense una mort tràgica, un desenllaç patètic i digne de Grècia, Hamlet, el nostre príncep fabulós perdria tot el sentit de la seva existència.

Marc Colom Hurtado,

Nerea Díez Rodríguez,

Marc Ferrer Sbert,

Antoni Frau Ferriol,

Marina Frau Maestre.

L'amor de Hamlet.

L’amor a Hamlet és molt variat. Des de l’amor que sent Hamlet cap a Ofèlia, fins al que sent cap Hamlet pare. Entremig, hi apareix l’amor de Claudi cap a Gertrudis, que molts pensen que és real, però el que vertaderament li importava a ell era ser Rei de Dinamarca, quan ho ha aconseguit no es preocupa gaire d’ella, sinó que més bé està més interessat en acabar amb Hamlet. Quan és descobert, el seu desig de venjança augmenta fins al punt de ser capaç d’enverinar una espasa per així poder acabar amb més seguretat amb ell.

Per sobre de qualsevol altre, destaca l’amor entre Hamlet i Ofèlia; un amor malaltís, que acaba amb la mort d’ella ofegada en un riu. Ella es suïcida perquè creu que Hamlet no l’estima, que està boig i que no es capaç de saber el que volia. Quan ell se n’adona del que ha fet, no és capaç de contenir-se, i perd per complet el seny. Durant tota l’obra ell ha fet com si estàs boig, per amagar que sabia que el seu oncle havia mort el pare. Però quan arriba el moment de l’obra el que diu denota que sap ben bé el que fa i és conscient de què amb aquesta jugada que té planejada, Claudi serà descobert. El que la seva estimada Ofèlia no sap és que estava actuant. I per això, per creure que l’únic que vol Hamlet és desprestigiar al seu oncle, acaba per suïcidar-se. Durant tota l’obra ella intenta fer-li veure que l’estima, però ell és incapaç de veure-ho.

Un altre caire d’amor que apareix en l’obra és el que sent cap a la seva mare. És un amor incondicional, no pot deixar d’estimar-la per molt que sàpiga que s’ha casat amb el germà del seu espòs. No pot deixar d’estimar-la. Ella en canvi es casà amb Claudi pel bé de Dinamarca. Hi ha un moment en què pareix que s’enfada amb ella quan descobreix que Claudi ha assassinat al seu pare, però al final no és així. Sap, en el seu interior, que ella ho ha fet pel bé de tots. Hamlet inclòs.

Per una altra banda, hi apareix l’amor entre Hamlet i Horaci. Una amistat que perdura al llarg de tota l’obra, i que pel que es veu, ve de molt enrere. Es coneixen tant bé, que saben fins a quin punt poden dir-se coses sense fer-se mal l’un a l’altre. Saben quan és que l’altre necessita unes paraules d’afecte, o una renyada. Saben tant l’un de l’altre, que fa l’efecte que quan estan a escena, amb una mirada és suficient per entendre’s.

Marc Colom Hurtado.

SHAKESPEARE, William. Hamlet. Edició bilingüe de d’Institut Shakespearià dirigida per Manuel Conejero. Versió definitiva de Manuel Conejero i Jenaro Talens. Madrid, Edicions Càtedra, 1997

Hamlet i Gertrudis: una relació edípica?

Gertrudis ha estat considerada un dels personatges més misteriosos, per la seva ambigüitat i ocultació de l’acció interna. Ella és un personatge típicament carnal, devastada pels seus sentiments. En tota l’obra ella està constantment marcada per la figura incriminatòria del seu marit, ella lluita contra aquesta culpa i la nega. Ella vol una cosa per sobre de qualsevol altre: viure i recuperar el temps perdut. Per això corona a Claudi i el fica al seu llit. És una dona capaç de qualsevol cosa per tal de conservar el seu lloc com a reina de Dinamarca.

Hamlet creu que tot el que ha fet la seva mare és en benefici propi, i pensa que Dinamarca fa olor a podrit, en el sentit que tot el que l'envolta està fet així perquè ell no pugui sortir-ne. Per això és que ell odia la seva mare.

Tots sabem que és el que va fer la mare de Hamlet quan el Rei va morir, casar-se amb el seu germà Claudi, el seu assassí. Tot i que ella no n’era conscient. Aquest fet va fer que el príncep no se’n refiés gaire d’ella. Motiu pel qual durant quasi tota l’obra ell en fa menció. La frase que més bé ho reflexa és: “Feblesa, nom de dona”. Fa l’efecte que quan Hamlet veu que la seva mare s’ha casat amb el germà del seu difunt pare no ho pot suportar. Tot i que sent molt d’amor cap a la seva mare, no fa més que retreure-li que s’ha casat amb el seu oncle. L’acusa de ser fluixa de no saber estar-se sola. En una de les escenes posteriors a l’escenificació de la mort del Rei Hamlet, Gertrudis fa cridar a Hamlet perquè anés a parlar amb ella dins la seva cambra. Abans, fa que Poloni es situï a darrera d’una cortina per així ajudar-la si Hamlet es tornava boig i volia atacar-la. Al final, el príncep, acaba matant a l’home creient que era un espia. Ella té por, no sap com reaccionar.

A la pregunta de si és un amor Edípic, la resposta és no. Per començar, Hamlet no va matar el seu pare per a casar-se amb Gertrudis; tampoc, un pic mort el Rei corre als braços de la seva mare. És totalment oposat a Èdip. Ell odia la seva mare. No pot entendre com es va casar amb el germà del seu pare. Encara que fos pel bé del pais. És clarament anti-edipista, la idea del fill que odia a la seva mare perquè es va casar amb el seu oncle, que alhora va matar el seu pare. Amb qui sí la compara Hamlet, és amb Níobe, una dona que tot i estar petrificada plora per la mort dels seus fills, tot el contrari que Gertrudis.

No volem dir que Shakespeare creàs a Gertrudis pensant en què fos contrària a Níombe, però pareix que quan la va crear, es va inspirar en ella per fer-la total i absolutament contrària. Una dona que primer mira per ella i que desprès es preocupa pel seu fill Hamlet.

Marc Colom Hurtado.

SHAKESPEARE, William. Hamlet. Edició bilingüe de d’Institut Shakespearià dirigida per Manuel Conejero. Versió definitiva de Manuel Conejero i Jenaro Talens. Madrid, Edicions Càtedra, 1997

Hamlet com actor: el teatre dins el teatre.

A l’entrada “Hamlet com actor: el teatre dins el teatre” tractarem un moment concret de l’obra teatral. El moment és el final del segon acte i el principi del tercer, quan es representa una obra de teatre. Analitzarem aquest recurs molt utilitzat dins el drama elisabetià i el perquè Shakespeare l’utilitza. També comentarem una obra de més actualitat on s’utilitza el recurs anteriorment esmentat.

Ens situem al final del segon acte i al principi del tercer. El fantasma del rei Hamlet li diu al seu fill que Claudi l’ha assassinat per poder-se casar amb la seva mare. Hamlet no s’acaba de creure el que li ha dit l’espectre i cerca una manera d’esbrinar-ho. Arriba a la cort d’Elsinore una companyia de teatre ambulant per representar una obra sobre un assassinat, L’assassinat de Gonzago. Hamlet, quan ho sap, demana a la companyia si poden fer unes petites variacions que ell indicarà. El que pretén Hamlet amb aquest fet és veure la reacció que tindran el rei Claudi i la seva mare davant l’obra i si es sentiran al·ludits. Per això encarrega ( cercar nom) que observi la reacció del rei a mesura que avança l’actuació. Ja al tercer acte Claudi no suporta més la pressió de veure representat el que ell ha fet que s’aixeca i se’n va. Aquest fet fa palès la culpabilitat de l’oncle de Hamlet.

Shakespeare introdueix una obra de teatre dins la seva per, a través d’ella, fer evident als lectors, a la resta de personatges de Hamlet i per confirmar al mateix Hamlet els dubtes que té sobre l’assassinat del rei Hamlet. Resol i confirma al mateix temps el misteri al personatge Hamlet i als lectors. Just abans de la representació per part de la companyia, tots els cortesans creuen que la mort del rei ha estat per causes naturals, només Hamlet té la sospita, fonamentada per l’espectre, que ha estat un assassinat. L’evidència, a la sortida de Claudi a la meitat de la representació, el declara culpable. Per tant, el teatre dins el teatre compleix la seva funció.

Aquest recurs d’incloure dins una mateixa obra teatral una altra és molt freqüent com hem dit al teatre elisabetià i també ha perdurat fins als nostres dies. Un exemple és l’obra “El gran secreto” de la companyia Comedians (2007). La trama presenta una companyia teatral que comença a representar una obra i no la poden continuar per que el teló no s’obri. Els actors se’n van i els empleats del teatre desallotgen les grades. Al moment un altre actor proposa als empleats del teatre realitzar una funció paral·lela per que el públic no es quedi sense veure una obra de teatre. Al públic li costa molt destriar entre realitat i ficció, entre el que és programat i el que és improvisat.

Per finalitzar, podem dir que Shakespeare utilitzà aquest recurs per fer saber al lector i al mateix Hamlet la veritat del gran enigma. Molts autors de l’època elisabetiana també l’utilitzaren i aquesta tècnica teatral ens ha arribat fins als nostres dies. Un exemple és la citada obra “El gran secreto”.

Antoni Frau Ferriol.

Díaz, Juan Antonio. 2007. “El teatro dentro del teatro”. Diario Córdoba. [en xarxa] http://www.diariocordoba.com/noticias/cultura/el-teatro-dentro-del-teatro_327126.html

Shakespeare, William. 2011 [1599-1601]. “Hamlet”. Vicens Vives. Barcelona.   

La idea de suïcidi de Hamlet i l'execució d'Ofèlia.

Al llarg de la història de la literatura i de l'art s'ha parlat llarg i estens del possible suïcidi d'Ofèlia, inspirador de multitud d'imatges que el recorden: una jove de pell clara, suau i prima surant sobre les aigües d'un riu més o menys pacífic, ja morta i amb un vestit blanc i flors que l'engalanen mostrant la puresa de la pobre ninfa sense vida. Però menys conegut és la idea que sobre ell en te Hamlet qui, en el seu monòleg més famós (aquell del “ser o no ser”) en fa menció i advoca per ell com a solució davant els problemes i injustícies d'aquesta vida.

I és que Hamlet no és un príncep de conte de fades, algú valent i actiu sinó una persona teòrica que pensa i dubta constantments més que actuar, que decidir. Per aquest mateix motiu, la venjança de la mort del seu pare s'allarga: primer ha de comprovar el dit per l'espectre, després iniciar la tàctica de la bogeria, més tard desempellegar-se del molest Poloni i lluitar contra el fill d'aquest Laertes a una batalla final a la que també participen i moren la reina Gertrudis i el rei Claudi. Però fins quin punt no és aquest un suïcidi, la crònica d'una mort ja anunciada?¹Perquè el mateix Hamlet reconeix la seva inseguretat envers les possibilitats de supervivència:

“¡En modo alguno! Desafiaré los augurios, pues hasta en la caida del gorrión actúa la Providencia. Sea ahora mismo, sino ha de ser más tarde, pues que ha de ser aunque no sea ahora; sólo queda estar dispuestos. Y si es verdad que nadie llega a conocer aquello

que abandona, ¿por qué esperar más tiempo? ¡Sea!” (SHAKESPEARE, W. Hamlet. p.685)

A més, ja n'ha parlat clar sobre la seva opinió i també sobre el dubte moral que això implica ja que el suïcidi és condemnat per l'Església perquè es considera Déu l'únic amb potestat per a decidir sobre la vida humana². El cas d'Ofèlia és just en contrari, ella no pensa en les implicacions ni conseqüències, la mort del seu pare i el rebuig del seu estimat l'embogeixen definitivament fent que ella actui en contra del que fa el príncep que només pensa i dubta. Encara així tampoc queda clara aquesta qüestió, la reina presenta la seva mort com un inocent accident d'una distreta jove somniadora la qual cantava velles cançons sobre una branque que es romp i la condueix al fatal destí. En el món de l'art el suïcidi de Hamlet passa desapercebut mentre que el d'Ofèlia pràcticament s'ha independitzat del context per donar lloc a poemes i imatges autònomes les quals, totes elles, ens remeten al relat que sobre elle en fa Gertrudis. Però és, realment, Ofèlia tan inocent com sembla? És aquesta mort un simple accident? O abandonada i sola decideix acabar amb el patiment que literalment l'ofega? Si ho miram des d'aquest punt de vista ella és la valenta mentre que ell només lluita per por, por al desconegut i al què diran. I he aquí un nou dilema, quins dels dos està realment boig?

Amb tot Shakespare aprofita la seva tragèdia, una de les més famoses, per presentar-nos aquest conflicte moral que, encara a dia d'avui segueix sense resoldre presentant-nos els dos punts de vista: el suïcidi consumat baix l'aparença d'un accident i un suïcidi en forma de batalla perduda. En tots els casos, Hamlet mostra el seu caràcter dubitatiu i procliu a la bogeria convertint-se en el causant més directe de la mort de la jove Ofèlia i en fons, de la seva pròpia mort sense ser l'actor actiu sinó més bé el passiu qui involuntàriament planteja el conflicte a l'espera que es resolgui.

Marina Frau Maestre.

1“La insolubilidad definitiva del problema se revela duramente en la extraordinaria conversación de los sepultureros, en la cual, bajo la burda dialéctica de dos rústicos embrollados en sutilezas jurídicas, se descubre con enorme uerza alegórica el mismo problema sobre la muerte o el suicidio y la imposibilidad de separar el uno del otro” VYGOTSKI, L.S. La tragedia de Hamlet, la psicología del arte (p.177)

2“Si fuese realidad ese sueño sin sueños entonces, ambos serían posibles sin temor al punitivo divino; pero si ese sueño tiene sueños, entonces la pena será una realidad peor que la de la propia vida. Así la cosciencia nos hace cobardes” NIETO J. El Renacimiento y la otra España (p.633).

VYGOTSKI, L.S. La tragedia de Hamlet, la psicología del arte, Fundación infancia y apredizaje 2007 (1970), Moscú.

SHAKESPEARE W. Hamlet, Edición bilingüe del Instituto Shakespare, 15a edició Ediciones

Cátedra, Madrid,(1a edició 1992,15a 2010 [1603]).

NIETO J. El Renacimiento y la otra España, Librarie Droz 1997, España.

BLOOM H., Shakespeare la invención de lo humano, Editorial Norma 2001 (1998), Bogotá.

El dubte en Hamlet: ser o no ser.

La filosofia de Hamlet és un tema de gran importància per la seva interpretació.

Hamlet ha estat habitualment rebut com un personatge amb gran caràcter filosòfic. Si s’hagués de situar el seu pensament a una determinada corrent filosòfica avui en dia se’l situaria a la corrent de l’escepticisme, relativisme o existencialisme.

Aquesta relació entre la seva personalitat i la corrent escèptica es deu a la seva actitud de dubte continua a l’obra, per exemple: ‘’Perquè no hi ha res que sigui bo ni dolent, llevat de pensar-ho’’ 1., lo qual ens indica que per en Hamlet totes les coses són relatives, segons la persona que les pensi i no se poden classificar les coses en bones i dolentes segons un criteri com si fossin universals, ja que no serà el mateix que el de la resta de persones particulars.

‘’Ser o no ser, aquesta és la qüestió[...]’’ aquesta frase que ha perdurat al llarg del temps com la que més identifica a l’obra d’en Shakespeare, està pronunciada en un moment d’intens dolor per a Hamlet, ja que acabava de descobrir que la mort del seu pare no havia estat un accident, sinó que havia estat plantejada per el seu oncle per fer-se amb el regne i casar-se amb la mare d’en Hamlet. Aquesta frase també ens vol fer reflexionar que cada decisió és important, ja que ens pot dur del ser al no ser. Està realitzada com un monòleg interior de Hamlet el qual es qüestiona si val la pena resistir tots els mals i seguir endavant i perquè es té por de posar fi a la vida per no enfrontar-se amb lo desconegut que, a lo millor, resultaria més fàcil.

És millor aguantar la crueltat de la vida o aventurar-se a noves experiències i arriscar-se a descobrir lo que hi ha després de la mort?

Realment no es pot trobar una resposta clara en l’obra de Hamlet de la seva opinió sobre aquest tema, simplement el desenvolupa i el deixa en l’aire per les diverses interpretacions que puguin sorgir.

Podem pensar que dins de nosaltres tenim una espècie de ‘’Hamlet’’ el qual està sempre en el dubte de si realitzar una cosa o no, si arriscar-se o millor caminar sobre segur o prendre un camí o un altra.

No es difícil de pensar-ho si mira’m enrere i visualitzem la nostra vida, podrem veure que tot lo que ha passat ha estat un producte de casualitats o d’unes determinades decisions que ens han conduit per aquest camí.

Per acabar amb aquest apartat, m’agradaria fer una especial menció al gran ventall de respostes que poden sorgir d’una simple pregunta com la que es va formular en Hamlet, ‘’Ser o no ser, aquesta és la qüestió[...]’’, l’obra de Hamlet va girar entorn a aquesta qüestió, ja que havia de prendre la decisió si deixar que el seu pare no fos i no venjar-se, o fer-lo present una vegada més amb la mort del seu oncle.

.Nerea Diez Rodriguez.

1.Es pot trobar a Hamlet pàg. 68, Edit. Vicens Vives

Shakespeare, William, 1564-1616, ‘’Hamlet’’, Vicens Vives

Un Hamlet real: Lluís II de Baviera.

Fins al moment hem estat parlant de la figura de Hamlet, és a dir del príncep com a personatge autònom i com seria si aquest no fos un actor o algú “irreal” sinó una persona viva que decideix, sent i pensa per ell mateix. Per tant sens fa necessari trobar un referent, una figura real que actués com ell i amb el que se l'ha comparat nombroses ocasions, aquest és el cas del rei Lluís II de Baviera, el Boig o l'Inadaptat qui va ser considerat com a un monarca intelectual i homosexual obligat a envoltar-se de monarques i nobles contraris als avenços i mode de vida que ell proposava.

Lluís de Baviera va néixer l'any 1845 en el castell de Nymphenburg a Baviera on el seu pare, Maximilià II de Baviera i la princesa Maria de Prússia. Durant la seva infantesa va ser educat per en un futur poder realitzar la seva tasca com a monarca de la millor manera possible i donant una important rellevància a les matèries artístiques, ja que els seus predecessors van ser uns grana amants de l'art.

Com a príncep i jove sensible, que era, va quedar impressionat per l'òpera de Wagner Lohengrin moment a partir del qual es convertirà en màxim protector i admirador del compositor. Com hem dit, era un jove sensible, d'una imaginació prodigiosa i malaltís el que li conferia aspecte de boig: era alt, molt prim i de pell blanca, destacada gràcies als cabells foscs. La seva gran passió era la bellesa, la qual era cercada en tots els aspectes de la seva vida ¹. Amb aquesta fama de boig pujà al tron amb denou anys, després de la mort del seu pare. És aquí quan mana cridar a Wagner i decideix fer-li un lloc a la cort ja que, segons el propi rei, havia estat el seu mestre i educador gràcies a obres on els sentiments del jove es veien reflectits més que en les activitats cortesanes. Però poc a poc, l'aristocràcia s'adona de la profunda influència que Wagner exerceix sobre el caràcter dèbil del bell Ludwig obligant-lo a escollir entre l'amic (del que diuen estava enamorat) o el deure com a rei². Triada la segona opció es promet amb la princesa i cosina, Sofia de Baviera l'any 1867 però ella l'abandonarà en assabentar-se de l'amor que Lluís II sentia pel compositor. Per superar la soletat a la que es veu abocat, dedica els seus esforços a la construcció de castells com de fantasia on poc a poc anirà recluint-se sobretot un cop acabi la unificació alemanya (1870), reforçant la idea que en tenien d'ell d'un romàntic solitari i melangiós.

El punt d'inflexió a la seva vida i bogeria arribarà amb la mort de Wagner al 1883 quan sigui definitivament reclós de la vida pública i es tanqui en els seus grans castells, els quals no eren res més que la materialització dels seus somnis i del seu distanciament de la realitat. Allà es duen a terme representacions teatrals i concerts d'òpera construint un món paral·lel a la voluntat d'un somniador incomprés. Finalment, morirà ofegat al llag del castell de Berg l'any 1886, planejant sobre ell l'ombra del suïcidi i iniciant-se la llegenda del rei Boig.

Ludwig de Baviera comparteix, doncs, una sèrie de característiques amb el Hamlet creat per Shakespeare segles abans. En amdós casos estem davant un membre de la reialesa que s'han d'enfrontar a la promta mort del pare, si bé és cert que Hamlet no es veurà obligat a substituir-lo. Els prínceps comparteixen també el seu caràcter somniador, absent del món polític per manca d'interés en ell, el que els porta a refugiar-se en l'art, en el teatre (del que Hamlet es confesa un gran entés i admirador). L'actitud dels dos envers la cort corrupta i interessada que els envolta és la d'enretirar-se, allunyar-se d'un món que no ha estat fet per a ells, intel·lectuals, representants de l'humanisme i la llibertat en primera instància i incompresos per el seu cercle més proper.

El constant dubte de Hamlet i la timidesa i manca de ressolució del bàvar converteix a aquest darrer en la seva personificació del segle XIX. Tampoc hem d'oblidar la renúncia voluntària a l'amor i la incomprensió de les mares d'ambdós personatges.

Amb tot, Lluís II de Baviera va ser, com el pobre Hamlet, una persona desgraciada que mai no va saber superar el fort sentiment de soletat que l'omplia, tal vegada la bogeria era la seva única salvació.

Marina Frau Maestre.

1“Luis II de Baviera, más que un excéntrico era, si hemos de creer a sus súbditos un loco (…). Tenía un sentimiento tan agudo de la belleza que a aquellos de sus cortesanos que se distinguían por su fealdad, los obligaba a ir enmascarados”. MATEOS, Antonio, Para una antología del post (p.44)

2“El guapo rey que sedujo a su pueblo a los diecinueve años, lo decepcionó, lo escandalizó y lo arruinó durante veinte años por el amor a un hombre si n escrúpulos, compositor genial”   

MATEOS, Antonio, Para una antología del post, Cultiva Comunicación 2009, España.

GARNIER, Isabelle y, RENARD, Hélèn, Madres de personages famosos: ¿qué le he hecho yo a Dios para tener un hijo así?, Ediciones Narcea 2001, Madrid

MORÁN, Francisco, Julián del Casal, o, los pliegues del deseo, Editorial Verbum 2008, España

DE PORTUALÉS, Guy, Luis II de Baviera o Hamlet rey, Grandes biografías, Planeta DeAgostini 1995 [1928], Madrid.

Els Hamlets del teatre i el cinema.

Fins al moment hem passat pel Hamlet presentat per Shakespeare i com és aquets a dins l’obra. Ara, doncs, és l’hora de centrar-nos en els Hamlets del teatre i del cinema perquè per molts autors i teòrics el teatre no és únicament llibre o text sinó que, per a ser-ho realment, necessita la seva representació i, per tant, que un actor es posi en la pell del més famós príncep de Dinamarca de la literatura universal.

La tasca no és senzilla ja que estem davant d’una de les obres del dramaturg anglès més representades inclús més que la romàntica i molt coneguda Romeu i Julieta. El que ens interessa és veure com Hamlet pren forma i actitud gràcies als diferents intèrprets que han fet d’un personatge de ficció una persona irònica, boja, desesperada o simplement passiva.

En la història del cinema ens trobem amb, al menys, denou pel·lícules sobre l’obra on entre les versions més originals i lliures trobem El rei lleó de Disney estrenada l’any 1994 sota la direcció de Rob Minkoff, Rosencrantz i Guildernsten han mort de 1990 (centrada en la història d’aquets dos personatges secundaris) o Hamlet hikemaaolmassa, versió finlandesa que ambientada en una fàbrica d’ànecs de goma. Aquestes són, tal vegada, els exemples que més s’allunyen de Shakespeare i que ens permeten menys atracar-nos al personatge ja que, en la primera Hamlet es veuria substituït per Simba, un jove lleó que haurà d’enfrontar-se a la tirania del seu oncle i convertir-se en un bon rei per a la Sabana.

En canvi, les versions més literals o destacades passen per la de 1900, Le duel a Hamlet protagonitzada per Sarah Bernhart disfressada el que suposà una inversió dels termes teatrals del temps de Shakespeare (on els actors eren sempre homes els quals, quan l’ocasió ho demanava, representaven els papers femenins). A més, aquesta representació no és casual sinó que fa referència directament a l’autodenominació de Hamlet com a una dona, una prostituta... Així gràcies a l’actriu caracteritzada d’home es fa present i visualment observable la dualitat del protagonista.

Un altre cas és el del Hamlet protagonitzat per Laurence Olivier l’any 1948 i premiat amb 5 Oscars de l’acadèmia de Hollywood. En aquesta versió el director y protagonista ens presenta un més que fosc i corrupte Elsinore on Hamlet s’ofega dins la seva pròpia tragèdia, és a dir, malgrat les seves dubtes i caràcter reflexiu es converteix, sense saber-ho, en el màxim responsable dels esdeveniments que acabaran amb ell.

I, finalment i com a tercera pel·lícula, relativament moderna, cal destacar la filmació del text complet i de quatre hores de durada feta l’any 1996 per Kennet Branagh on l’acció es trasllada al segle XIX. D’ella diuen és una de les més brillants representacions dels personatge.

Quant a les representacions teatrals que se n’han fet són encara més nombroses i variades que les cinematogràfiques encara que, les possibilitats que ofereix l’escena són més reduïdes que en el mitjà anterior. D’aquesta manera en parlarem de dues adaptacions recents fetes a Espanya, amb el simple propòsit de mostrar fins quin grau és possible l’originalitat en un text utilitzat a tantes ocasions que la novetat està en el retorn a la seva escenificació primitiva. La primera adaptació que citarem és la de Tomaz Pandur protagonitzada l’any 2009 per Blanca Portillo rescatant la idea de 1900 del Hamlet femení i situant-lo en una família nazi. La posada en escena és espectacular omplint d’aigua l’escenari i simplificant al màxim els decorats. La segona obra que esmentarem és la d’Oriol Brossi on se’ns presenta a un Hamlet histèric, nerviós i boig al contrari que en la primera on aquest es presentava més furiós i iracund.

En resum, a partir de l’obra de Shakespeare entrem en un univers d’adaptacions, reinterpretacions i versions variades les quals canvien l’ambientació, el text, la manera de presentar el protagonista, etc. Però en cap moment no varia l’essència que va voler captar el dramaturg, una història plena de clarobscurs, de contradiccions d’amor i d’odi configurant en un personatge els problemes de tota la humanitat.

Antoni Frau Ferriol.

Shakespeare, William. 2011 [1599-1601]. “Hamlet”. Vicens Vives. Barcelona.

Echazarreta, C y Romea, C. “Literatura universal a través del cine”, Horsoi editorial. 2006.

Modenessi, A. “Hamlet en el cine: breve catalogo de métodos varios para una locura”, dins La casa del tiempo IX, Universidad Autónoma de Madrid, 2007, Madrid.

Hamlet i el psicoanàlisi: la bogeria.

En aquest apartat tractarem el tema que està molt latent en el llibre i que ha donat lloc a moltes interpretacions, la ‘’bogeria’’ de Hamlet, des de un punt de vista crític i segons el psicoanàlisi i la seva interpretació d’aquest estat.

Durant el segle XX, al sorgiment del psicoanàlisi, es va utilitzar el personatge d’en Hamlet per fer diferents teories d’alguns dels autors més destacats com Sigmund Freud, Jacques Lacan i Ernest Jones, els estudis dels quals varen influenciar obres posteriors.

Segons Sigmund Freud la bogeria d’en Hamlet i la seva decisió per matar al seu oncle després de casar-se amb la seva mare es degut a la gelosia que sentia per la seva mare. En Freud, després d’analitzar la conducta d’en Hamlet va concloure que tenia l’anomenat ‘’desig edípic’’, el qual va descriure com l’atracció que tenen els fills amb la seva mare, a una determinada edat, que el duia a voler matar a l’home que estava amb ella (el seu oncle). Encara que, té el conflicte de que si du a terme el seu projecte tendra el camí lliure per arribar a la seva mare i això li produeix un sentiments de rebuig.

En Freud argumenta que en Hamlet no pot dur a terme el seu projecte, degut a que en el fons sap que ell no es millor persona de lo que ho és la persona a la que vol matar, ja que el seu projecte seria una repetició de lo que va fer el seu oncle amb el seu pare.

Hi ha altres arguments que donen peu a que en Freud pensés que aquesta interpretació de l’actitud fos correcta, ja que pensava que aquesta negativa per part d’en Hamlet de la sexualitat (tal i com li argumenta a n’Ofelia en alguna de les seves converses) és una manera de demostrar la seva manera de reprimir el desig per la seva mare i el dolor que li provocava la situació que vivia.

Per una altra banda, a la dècada de l’any 1950 altra autor anomenat Jacques Lacan va presentar un llibre en el que mostrava l’estructura del pensament a Hamlet, ‘’Deseo y la interpretación del deseo de Hamlet’’. Lacan argumentava que la manera de ser d’una persona depen de la seva estructura del llenguatge i, per tant, l’estructura del llenguatge que emprava en Hamlet (fantasia, narcisisme, psicosis...) creava una falta en el seu aspecte real i simbòlic del seu psique. Per tant, Lacan va ser un dels crítics que va analitzar l’estructura de les frases d’en Hamlet per poder argumentar que realment tenia sentiments reprimits i que, degut a això, poc a poc va anar augmentat la seva bogeria.

Finalment, podem fer menció d’un psicoanalista de la dècada del 1940 anomenat Ernest Jones, el qual va desenvolupar les idees d’en Freud i va escriure un llibre que recollia la seva obra ‘’Hamlet y Edipo(1949)’’. Aquest psicoanalista va analitzar una escena en especial la qual retractava de manera directa, el que deien que era l’estructura del psique de Hamlet, aquesta escena transcorria en un moment de l’obra en la qual Hamlet s’enfronta amb la seva mare i discuteixen, ja que ell li mostra la seva indignació amb la seva actitud i li discuteix la seva manera d’actuar davant la mort del seu pare.

Per concloure podríem mencionar altres arguments d’aquests autors els quals han fet que la seva interpretació es consideri més consistent. Quan mor el pare de n’Ofèlia (Poloni) assassinat per en Hamlet n’Ofèlia entra en un estat de bogeria molt semblant al d’en Hamlet, ja que havien matat al seu pare. Aquesta reacció se deu al seu intens anhel per el seu ‘’amant’’ desitjat el qual es el seu pare, tal i com exposa la teoria d’edip. Això la fa sentir un intens dolor degut al seu amor frustrat que tan ràpid ha desaparegut i li fa acabar en la més completa bogeria.

Nera Díez Rodríguez.

Freud, Sigmund, 1856-1939, ‘’Introducción al psicoanálisis’’, Madrid : Alianza, DL1967.

Shakespeare, William, 1564-1616, ’’Hamlet’’, Catedra Letras Universales

Freud, Sigmund, 1856-1939, ‘’La interpretación de los sueños 3’’, Madrid: Alianza 1966

El personatge de Hamlet: antecedents i models posteriors.

La trama de Hamlet en un principi podem dir que pertany a la classe de drames de venjança i es diu que Shakespeare va ser un gran plagiador amb aquests temes. És probable que la font més immediata fos una obra teatral anglesa anterior, avui coneguda com “Ur-Mamlet”  possiblement escrita per Thomas Kyd.

 Pel que fa referència a Hamlet si real ment va existir o no, ens hem de remuntar temps enrere. El nom de Amotha derivat a Amleth y posteriorment Hamlet prové de l’antiguitat islandesa ( era un nom  comú  d’Escandinàvia i significava “bravo en batalla” i més tard “boig”) de una llegenda on un tal Amleth va fingir estar boig; és datada dos o més segles abans que l’historiador Saxo Grammaticus fos el primer en donar forma literària a aquesta llegenda (1200).

Tal i així com narra Grammaticus la llegenda s´ha trobat un cert parentesc amb una llegenda romana de Lucius Junios Brutus  que data del segle VI antes de Crist. El protagonista Brutus fingeix ser un beneit per a la fi d’aconseguir la venjança.

 També el francès François de Belleforest va recollir la història de Amleth a les seves històries tràgiques publicades entre el 1564 i1582  gràcies a les quals Amleth va entrar al teatre isabelí. Existeixen diferències entre la història de Belleforest i la de Saxo. El primer va afegir un discurs en el qual es pot observar el caràcter misogen de l’obra i es ressalten els elogis a Amleth.

 També es pot dir que va ser influenciat per una sèrie de circumstàncies que envoltaven la mort del nebot i successor de Guidobaldo I de Urbino, Francesco  María I Della Rovere. El fill de Guiodobaldo I  va descobrir que el metge que tractava amb el seu pare li va posar  verí a les orelles causant la mort.

 Hamlets posteriors:

-Don Quixot: existeix certa relació amb els personatges de Hamlet i Don Quixot basats amb una sèrie d’aspectes:

1.Tant Hamlet com Don Quixot elaboren llargs discursos. És la manera d’alliberar-se i plorar les seves penes.

2.Els dos es queixen de sofrir malsons.

3.Els dos  tan sols tenen un amic íntim que els accepta.

4.És podria dir que ningú del dos suporten la realitat en la que viuen i per això la mort finalment serà inevitable.

5.Els dos presenten molta reflexions en si mateixos.

6.La bogeria. A un boig se li perdonen reaccions i paraules ofensives o de mal gust que no se li perdonarien a una persona condreta. Així tenim que la bogeria en la literatura es pot emprar per esposar amb llibertat les opinions crítiques sense por a la censura i és un mètode que es pot veure de forma màgica tant en el cas de la bogeria fingida per Hamlet i per un altre  part la bogeria de Don Quixot.  

 - També tenim cert a relació o analogia amb Segismundo extret de l’obra teatral La vida es sueño  de Calderón  de la Barca i el Hamlet  de Shakespaere: per començar són dos prínceps que han estat privats de la seva herència de forma injusta i els dos cercaran ansiosament la venjança. S’hi pot observar també la indiferència que tenen els dos personatges, sobre les morts que ells mateixos han duit a terme. Un exemple ne’s quan Segismundo tira a un criat per la finestra, que fins i tot fa burla desprès d’haver-ho fet i Hamlet quan mata a Poloni per equivocació, que es vana en lloc de penedir-se. 

Els llargs monòlegs a través dels quals reflexionen sobre ells mateixos també són característics en Segismundo.

HAMLET	SEGISMUNDO
Príncep	Príncep
Traicionat pel seu oncle.	Traicionat pel seu pare
Objectiu és la venjança	Objectiu venjança
Gran intel·ligència i molt culte	Intel.ligent i culte
Considerat boig i melancòlic	Boig, melancòlic i tirà

Marc Ferrer Sbert.

http://www.cuadernoscervantes.com/

http://shakespeareobra.wordpress.com/

http://www.galeon.com

El Hamlet de Shakespeare:

 Hamlet (príncep de Dinamarca) a l’obra s’exposa com  algú savi, culte i amb intel·ligència. Utilitza un llenguatge sòlid i directe que confon als personatges que no aconsegueixen adonar-se’n si realment està bé del cap o boig. És molt reflexiu amb respecte als successos que ocorren durant l’obra. També es pot observar el caràcter venjatiu que Hamlet adquireix en direcció al seu oncle. Les contradiccions humanes es poden observar amb  aquest personatge pres del dubte existencial, queixant-se  d’haver de portar el pes de la seva vida.

Amb l’increïble personatge de  Hamlet s’hi poden trobar aquestes dualitats essencials:

Justícia i venjança, raó i bogeria, destí i atzar, realitat i ficció, honradesa i maltat, responsabilitat i llibertat.  La seva actitud i el seu caràcter ha estat objecte d’estudi des de molts de punts de vista i en múltiples matisos. 

 En ell s’hi poden observar una sèrie de conclusions que afirmen la seva bogeria:

-Comença a actuar com un boig quan se n’adona  sobre l’assassinat del seu pare. A partir d’aquest moment comença a parlar amb un llenguatge ple d’insults.

-El comportament amb Ofèlia és molt variable durant l’obra. Afirma ser l’únic que de veritat l’estimava, però llavors li diu que mai l’havia estimada.

-El seu estat d’ànim presenta constants canvis durant l’obra.

-Va matar a Rosencrantz y Guildenstern, a pesar que ells no formaven part de la seva venjança.

-Quan ell es troba tot sol amb la seva mare i el fantasma se’ls hi apareix tan sols ell el pot veure.

-Adopta un comportament violent amb la seva mare.

Per un altre part també hi podem trobar una sèrie de fets que manifesten que estava ple de seny:

-Hamlet li conta a Horaci que va a fingir la seva bogeria.

-Tan sols manifesta la seva bogeria  quan es troba amb determinats personatges.

-Claudi va dir que encara que el comportament de Hamlet era un tant estrany, no pareixia estar boig.

-Hamlet sempre pensa que ell es troba bé, i mai dubta que el seu estat psicològic està fora de control.  

A continuació realitzaré un estudi sobre els aspectes positius i negatius de Hamlet.

.Positius:

-És molt intel·ligent tal i com es pot observar en la seva forma de comportar-se i també d’expressar-se.

-Poeta: durant tota l’obra es pot apreciar la poesia en la seva forma de parlar.

-Savi: les seves accions demostren saviesa com es pot observar en la forma de realitzar alguns plans i executar-los. (no sempre)

-Culte: en els seus discursos parla de personatges mitològics, històrics i sobre altres qüestions que demostren la seva cultura.

.Negatius:

-Contràriament al que abans hem establert en els  aspectes positius, hem d’afegir que no sempre duia a terme els seus plans prèviament estudiats i elaborats ja que en certes situacions actuava de manera precipitada i impulsiva; un exemple es pot veure quan Hamlet apunyala a Poloni a través d’una cortina sense comprovar qui estava al darrera.

-Desconfiança de les dones en general a causa de la pèrdua de fidelitat de la seva mare al seu difunt rei Hamlet.

-Egocèntric:  quan Hamlet veu que és apunt de morir, es preocupa només per donar instruccions a Horaci per a que la seva història no caigui en l’oblit. Un clar exemple es produeix quan Horaci amenaça amb veure de la copa de vi per també morir i Hamlet l’atura dient que ha de viure per contar els fets, com si ell mateix fos un heroi.    

Marc Ferrer Sbert.

VYGOTSKI, L.S. La tragedia de Hamlet, la psicología del arte, Fundación infancia y apredizaje 2007 (1970), Moscú.

Per començar...

Estimat lector, 

En el present blog, els autors del mateix tenim com a objectiu presentar  un tema relacionat amb l'obra de Shakespeare, Hamlet, més concretament desenvoluparem la figura del príncep i protagonista Hamlet el qual dóna nom a la tragèdia.

D'aquesta manera, en les següents entrades podrà resseguir els aspectes més significatius de la personalitat d'aquest personatge: el dubte que tant el caracteritza, els seus monòlegs, la bogeria, com viu l'amor o com ha estat representat en l'història del cinema i el teatre. I és que Hamlet és l'obra de Shakespeare que més cops s'ha adaptat en la gran pantalla i sobre l'escenari.

També ens interessen les seves relacions amb els personatges que l'envolten i l'opinió i crítica que d'ell n'han fet altres autors.

En definitiva, el nostre objectiu és configurar un blog que serveixi com a mirall del príncep danès captant els seus trets més destacats com a home entre dos mons: la ja moribunda Edat Mitjana i el naixent Renaixement.

Atentament, 

Marc Ferrer Sbert,
Nerea Díez Rodríguez,
Marc Colom Hurtado,
Antoni Frau Ferriol,
Marina Frau Maestre.